És important, quan es vol alletar un fill o una filla, saber que existeixen el que s’anomena “crisis de lactància”. Són períodes en que canvien tant les necessitats dels nostres fills com la forma de producció dels nostres pits i de sobte els infants estan neguitosos al pit, es desenganxen, ploren, protesten… Com que a més a més aquestes crisis es donen a l’inici de la lactància (als 10 dies, al mes i mig i als 3 mesos, aproximadament) acostumen a provocar molt neguit a les mares.

En aquest cas, però, no volia parlar de les crisis de lactància “dels infants” sinó de les crisis de lactància “de les mares”. En general tenim pocs referents propers pel que fa a l’alletament. Quantes mares nostres ens han alletat més enllà del mes? quants germans petits o cosinets hem vist alletar? Jo dubto que mamés més de dos mesos, i recordo perfectament donar biberons als meus cosins petits o altres nens del meu entorn però no recordo a ningú de la meva família donant el pit. I sí, tinc amigues que alleten o han alletat, però no hi convius i per tant només les veus de tant en tant i hi ha molts aspectes de la lactància que et passen per alt.

Per això, davant de cada canvi o de cada novetat, sovint ens sentim perdudes. I encara més si ens toca un pediatra que ens diu que a partir dels 6 mesos la llet del pit no alimenta o que a la mínim suposat estancament de pes de la nostra criatura ens recomana donar-li biberons. Per no parlar dels comentaris de les àvies, tietes, mares, sogres o veïnes que diuen que aquest nen està tot el dia enganxat a la teta, que li donis bibes que així podràs descansar o que ja té 4 mesos i hauria de menjar farinetes. Bé, o el típic “encara fa teta????” dit amb ulls com a plats i cara de susto quan el teu bebé ja no és tant bebé i ve caminant cap a tu, et diu “vull teta”, t’aixeca la samarreta i es posa a mamar.

I aquí és quan entren en joc les crisis de les mares. Moments que ens sentim insegures, agobiades i sobretot soles. No sabem cap on tirar, no sabem si volem deixar la lactància materna, reduir preses o respirar fons i esperar que passi. I moltes vegades no sabem a qui acudir, a qui preguntar, i ens trobem soles en mig de tots aquests dubtes, inseguretats i pressions externes (que mai són “a favor” de la lactància materna!)

Fa una setmana més o menys vaig tenir la meva crisi particular. El meu fill està a punt de fer 2 anys, quan està amb mi (perquè si treballo hi ha dies que ens veiem poquet) pot fer 6 preses o més al dia, mama abans d’anar a dormir, durant la nit i al matí.

Últimament em vaig començar a sentir molt agobiada per aquesta intensa demanda del meu fill, tant per la freqüència com per les “formes”: exigeix, crida “teta!”, m’aixeca la roba, i sobretot s’enfada molt quan li dius que no, que d’aquí a una estona. I em vaig trobar perduda, no sabia què fer, em sentia culpable, cansada…

Vaig intentar treure les preses del dia, li vaig explicar al meu fill i ho va portar més o menys bé durant un parell de dies, però jo no tant. Però per sort vaig poder parlar amb altres mares que també alleten o han alletat i em van explicar les seves experiències i les seves “crisis” i també em van recomanar llegir l’article de l’Alba Padró “La traca final!!!”  amb el que em vaig sentir plena i totalment identificada. En aquest article (que us recomano llegir si alleteu!) explica que cap als 2 anys hi ha una “crisi” com la que jo explico, que va relacionada amb el desenvolupament de l’infant i les seves noves necessitats.

Tot plegat, la conversa amb les altres mares, el sentir suport i comprensió, el llegir l’article de l’Alba i veure’m tant identificada… va fer que tornés a confiar en mi i en el meu instint i em sentís segura amb les decisions que volia prendre. En el meu cas, la decisió va ser seguir amb la lactància com fins ara, sense reduir cap presa (també he de dir que els dies de tanta demanda han passat i tot s’ha tranquil.litzat bastant) i deixar que sigui ell qui mica en mica les vagi reduint (de fet sense fer absoultament res ja està fent pràcticament les nits senceres!), però crec que qualsevol altre camí hagués sigut vàlid sempre que partís del respecte cap a l’infant i cap a nosaltres mateixes.

# Júlia, advocada. fentpensantdient.wordpress.com

 

Artículos Relacionados