BasqueCatalanEnglishSpanish

Durant molt de temps, l’angoixa de com m’ho faria per treure-li el pit a l’Ariadna em va crear un gran conflicte intern. Mai m’hagués imaginat que estaria durant dos anys alletant-la, de fet, mai m’ho havia plantejat. La nena demanava pit per dormir i jo encantada de la vida li donava, tant a l’hora de la mig diada com a la nit. Durant aquests dos anys, la connecció i necessitat d’aquell moment íntim entre les dues era meravellós, únic e inqüestionable… la meva família no entenia com podia seguir alletant-la durant tant de temps, però era la nostra decisió i fins que una de les dues no necessites el contrari, tot seguiria igual que fins ara. No teníem pressa.

 Sempre m’havia imaginat que quan arribés el moment l’Arianda em diria que no volia més teti però cada nen i cada família és diferent, i aquell canvi de moment no arribava.

 La meva experiència ha sigut magnífica des del primer dia, des del minut 4 del seu naixement, recordo com em va buscar el pit i s’hi va aferrar deixant-nos a tots bocabadats però, lamentablement, va arribar un moment, aquest estiu, en què el meu cos va començar a inquietar-se. Alguna cosa estava canviant…

 Hi havia dies, imagino que els cicles hormonals tenen molt a veure, que només amb una carícia suau sobre els meus pits, el meu cos es revelava i sentia ansietat, dolor, desesperació…. No volia donar-li el pit, només volia que s’acabés aquell sofriment… Es dur però molt real. Em negava a continuar amb aquell sentiment de frustració, ja que volia alletaria però el meu cos no ho desitjava… Era conscient que en 3 o 4 dies tot tornaria a ser com abans, màgic, únic nostre… però el patiment i l’angoixa eren molt més forts i sabia que per la meva part, havia arribat el moment.

 Vaig tirar de consells… “maldita la hora” i em vaig posar al mugró un líquid agre amb la intenció que l’Ariadna ho provés, no li agradés i fins aquí la teti… però res més lluny de la realitat. Va ser una experiència molt dura i traumàtica per a les dues. La seva reacció va ser d’una frustració terrible. Ella volia teti, la necessitava però no li agradava, la repudiava… Pobrera meva, no entenia que havia passat. La seva maduració no era suficient. Havia sigut de cop, li havia tret de la nit al dia el seu bé més apreciat, i les dues estàvem patint les conseqüències. Vaig rentar-me el pit mil vegades, vaig dir-li que la teti no picava, però no es volia ni acostar a mi, ni que li parlés, només deia “-mami vull teti” i el record amarg la tornava a allunyar de mi…

 Després de moltes hores, vaig aconseguir calmar-la. Mig adormida al meu costat va buscar el pit sense recordar-se d’aquell fastigós sabor i es va enganxar de nou. Havien passat 9 hores de patiment però per fi, tot tornava a ser com abans.

 L’intent va ser un gran error per la meva part, una sortida precipitada que no ens va portar res de bo. O sí, … Vaig entendre que cada nen és diferent. Que el que li pot anar bé a un no té per què funcionar amb un altre… L’Ariadna necessitava el seu temps i jo l’havia d’acompanyar, respectar i guiar en aquesta nova etapa. Durant els dos mesos següents, la teti va seguir com sempre. Disminuint el temps a la nit, compensant aquells minuts de menys amb molts contes inventats. Li vaig parlar molt durant aquell dies. A més s’acostava el seu aniversari i vaig pensar que podria ser un bon moment.

Li deia que faríem una festa perquè s’estava fent gran. Faria dos anyets i els nens de dos anyets ja no fan teti… no li feia gràcia, però ho parlàvem de manera pausada, sense imposicions… , li vaig parlar dels bebès, dels nens, d’anar al cole dels grans…

 El 18 d’octubre va arribar el seu dia. Vam fer una super festa amb la família i els amics… “tots-tots mami”, com deia ella.

La sorpresa va arribar quan a mitja tarda va vindre la “Peppa Pig” a portar-li un munt de regals que va obrir amb els seus amics. Van ballar amb ella, cantar i cridar “més, més, més!!!”

 Després d’un dia inoblidable, va caure rendida sense demanar teti. L’endemà, diumenge a l’hora de dormir, com cada nit L’Ariadna i jo vam pujar a l’habitació, a l’hora del conte li vaig explicar que com s’havia fet molt gran la Peppa s’havia emportat les tetis de la mami, perquè ella ja tenia dos anyest i que ara, cada nit en lloc de fer teti li explicaria molts més contes per dormir. Ella em va preguntar “-s’ha emportat la teti?” “-si carinyo t’has fet gran i les nenes grans no fan teti”. “Si dos anys mami” (va dir ensenyant-me els ditets)… Així que ara diga’m quin conte vols que t’expliqui mami per dormir. “-la peppa pig mami”…

 I fins avui, que ja han passat tres setmanetes i seguim parlant de lo gran que s’ha fet, que ja no fa teti, i lo contenta que està amb la peppa i la seva festa d’aniversari. 😉

 Estic totalment al·lucinada per la seva capacitat d’adaptació i comprensió. Aquesta vegada ha sigut especial, la bona, l’encertada. L’Ariadna entén perfectament el canvi, i no ha qüestionat en cap moment el raonament de fer-se gran ni ha demanat més teti. Sí que parla d’ella, sí, però parla de la Peppa i que se les va emportar perquè ja havia fet dos anys!!!

Bé, espero que aquesta experiència us pugui ajudar. No cal que porteu a la Peppa (jejeje, si la voleu us llogo unes horetes a ma germana! ;P), però el que sí que cal en tots els casos és molta empatia, respecte i sobretot amor. Segur que vosaltres també podeu fer-ho de la millor manera possible, ja sigui a la primera, a la segona o a la tercera. Només cal que us poseu en la seva pell i seguiu els vostres instints.

Un petó boniques!!!

Artículos Relacionados

10 Respuestas

  1. Sílvia C

    M’encanta aquesta entrada. A vegades l’instint maternal és el bé més preuat que tenim i del qual hem de fer més cas (tot i que l’entorn no ens ajudi). Ànims a les dues!

  2. Olga

    Me ha encantado Laura… tienes toda la razón. Cada niño lleva su ritmo y no hay que forzar nada. Supongo que las cosas van surgiendo, no? Yo también intento anticiparme a las situaciones con mis dos peques, y veo que no me sirve de nada…
    Enhorabuena por tu blog y por este post. besos

    • laura

      Hola Olga! Gracias! y nooo sirve de nada… cada niño necesita su espacio y su tiempo. Nosotros como padres tenemos que saber guiarlos y acompañarlos… como los forcemos estamos listos! jejeje Y tú con dos seguro que ya lo sabes! 😉 un besote guapa! La semana que viene llevaré las bolsas a La Parelleta! 😉

    • laura

      Gràcies Eva! siiii. jo també vaig publicar un article a la revis que parlava d’això. De fet, encara no m’havia passat i quan vaig començar a sentir-me així vaig veure clarament de què es tractava. Gràcies! molt bona informació! Un petó!

  3. fina

    Hola Laura,
    M’ha encantat el teu escrit, m’he emocionat i tot..
    Fa dies q llegeixo coses dl ‘destete’ i el teu text ha estat el millor.
    Em fa por el moment pero s’acosta l’hivern i els mugrons tornen a fer-me mal.. (Sd. d Raynaud).
    L’Ian només té 13mesos pero ja no sé si podré tornar a passar akell mal..
    En fi, moltes gràcies, preciós, d dbó.

    • laura

      Hola Fina! Gràcies! com veus unes vegades s’encerta i d’altres s’aprèn! Segueix el teu instint i gaudeix… en el moment que vegis que no pots més, no pateixis… L’alletament és un acte d’amor que no s’ha de veure mai condicionat per l’obligació. Un petó! i molts ànims!

Hacer Comentario