A partir de les sis setmanes de vida, els nens distingeixen la veu del pare de la de la mare. Ja a les vuit setmanes s’evidencia que, en acostar-se la mare, responen amb un ritme cardíac i respiratori més lent, afluixen els hombros i baixen les parpelles; en canvi, quan s’acosta el pare, se’ls accelera el ritme cardíac i respiratori, tiben les espatlles, obren els ulls i se’ls tornen més brillants
(Pruett, Kyle D.).

LA FAMÍLIA

La família és el nucli fonamental de la societat, però no només té una funció social sinó que també compleix un rol psicològic per als seus integrants. “La família és l’espai en el qual s’obté afecte, afecte i es descobreix el sentit de la vida” (Bernales M., Sergio).
No obstant això, el model tradicional de família ha anat evolucionant, donat els canvis culturals i socials que van generar transformacions estructurals importants en ella. A més, també succeeix amb freqüència que els pares es veuen absorbits pel treball, deixantlos poc temps per dedicar-se a la família.

PARES I MARES – DIFERENTS I COMPLEMENTARIS

Encara que les maneres i els estils de criança són diferents, és necessari tenir en compte que tant els pares com les mares són igualment capaces d’interpretar els senyals dels seus fills (gana, somni, molèsties, etc) i igualment capaces de respondre a elles de manera adequada.
Les diferències són molt notables en dos aspectes:

En la forma de jugar: El pare és més explorador, ajuda al seu fill perquè aquest formi la seva confiança en si mateix. Recolza les conductes del fills que busquen novetat i ho ajuda a tolerar frustracions quan intenta alguna cosa nova. D’altra banda, la mare sol aferrar-se als esquemes més convencionals.

En la disciplina: La mare tendeix a imposar-la subratllant els costos socials i de relació que té la mala conducta, el pare ho fa subratllant les conseqüències mecàniques i socials d’aquesta, allunyant-se de l’emocional i d’una manera més impersonal quan han traçat un límit.

Les diferències que s’observen ressalten que pare i mare són complementaris i necessaris per al correcte desenvolupament dels fills.

PATERNITAT COMPROMESA

El concepte de paternitat compromesa es refereix a determinades característiques, absents o presents, en les relacions de pare i fills. Doherty i Erikson han determinat que aquestes característiques són:

  • Tenir sentiments i conductes responsables respecte del fill
  • Sentir-se emocionalment compromès.
  • Ser físicament accessible
  • Oferir suport material per sustentar les necessitats del nen
  • Exercir influència en les decisions relatives a la criança del fill.

Els nens fruit de famílies amb pares compromesos es caracteritzen per una major capacitat cognitiva, major empatia i millor capacitat d’autocontrol. I no només té conseqüències positives per als fills, també implica que les mares tinguin més llibertat per aconseguir metes professionals mantenint un adequat grau de proximitat en la relació amb els seus fills.
Perquè els pares puguin comprometre’s amb la seva família i les seves funcions, és necessari que la mare ho recolzi i que el seu treball li de la llibertat suficient per exercir el seu rol de pare, ja que tots dos factors poden afectar seriosament el compromís patern.
Encara que les regles del joc no són específiques i no hi ha un rol patern únic al que tots els pares haurien de seguir, la qual cosa sí és clar és que el seu compromís i la seva presència en l’àmbit familiar és fonamental. No es tracta de trets personals de l’home, com a masculinitat o intel·lecte, sinó de la relació que tingui amb els seus fills i la seva família. L’important és construir relacions contenidores, que brindin seguretat i siguin recíproques.

LES 10 COSES QUE FA EL BON PARE

  1. Escolta de forma activa als teus fills. No només el que diuen, sinó com ho diuen i el que volen dir.
  2. Passa temps de qualitat amb els teus fills. Valora més la qualitat que la quantitat de temps.
  3. Juga amb ells, és capaç d’entrar al seu món.
  4. Estableix normes clares i consensuades. Que serveixen de guia per als nens.
  5. Sap motivar als seus fills, posant-los metes assequibles i sense pressions.
  6. Atén i respecta els ritmes i necessitats dels seus fills. Respecta el seu desenvolupament.
  7. Empra una disciplina positiva.
  8. És capaç de creure en les capacitats i habilitats dels seus fills.
  9. Es comunica amb ells, aprèn a entendre el seu llenguatge.
  10. Raona amb els seus fills, els explica i ajuda a entendre.

 

Fonts: Celia Rodríguez Ruiz.