BasqueCatalanEnglishSpanish

Quan una parella anhela tenir un fill, l’arribada de l’embaràs omple el seu món de expectatives, alegria i il·lusió. I habitualment aquest embaràs fa el seu camí, acostant-los al seu desig profund de ser pares i mares. Però hi ha un percentatge que no aconsegueix prosperar, i en un moment d’aquest camí es produeix la pèrdua de la vida del fill tant esperat.

Les dones i famílies que pateixen aquesta circumstància, reben un fort impacte emocional, tant per la seva intensitat com per la complexitat d’aquest esdeveniment traumàtic.

Així doncs, parlem de dol perinatal, el que es desencadena a partir de la pèrdua significativa de la vida del fill en el període de l’embaràs o primer temps de vida.

És un dol que pot ser difícil, dolorós, llarg, que no és pot evitar. L’única manera de refer-se és viure’l i experimentar-ho tal i com ve. Perquè allò que ens resistim, persisteix.

Cal tenir en compte que aquest procés és molt personal i intervenen factors que fa que no hi hagi un temps definit per superar-ho, perquè el dol no necessàriament funciona en estadis lògics i progressius, sinó que sovint es superposen etapes o presenta retrocessos i no tenen un final definit.

Un factor important és que sovint no es coneixen  les causes de la mort i s’estima que al voltant del 50% la causa és desconeguda. Aquest fet genera moltes preguntes sense respostes mèdiques, creant angoixa i culpabilització en un intent de trobar una explicació per aquests fets tan colpidors.

En molts àmbits de la nostra societat aquest dol no és reconegut i sovint és silenciat.

Potser perquè ningú ha vist al nadó, la primera ecografia amb el cor bategant, el moviment del nadó a la panxa…., i això el fa invisible per tothom, excepte per la seva mare i pare, que l’estimen des de el primer moment. I si la pèrdua es produeix els primers mesos de l’embaràs, encara hi ha menys reconeixement.

Aquest fet comporta que sovint les persones que el pateixen no se sentin compreses i validades pel seu entorn, i els hi costi parlar-ne. Això crea un ambient que no facilita una òptima resolució del dol, propiciant dols patològics.

Poder validar la pèrdua perinatal, permet a les persones afectades expressar i compartir el que senten lliurement ja sigui davant la família, personal hospitalari, companys de feina, amics, professionals sanitaris que els atenen…

Facilita: acceptar la pèrdua del fill desitjat, validar els sentiments i el dolor que senten, donar existència aquest fill, que pel fet de tenir una curta existència, no resta valor a la seva identitat, i poc a poc elaborar un dol de manera saludable.

Tenim un repte com a societat de ser més sensibles a la intensitat i duració dels sentiments que experimenten les persones afectades per una pèrdua perinatal. Aquesta tasta comença des dels professionals de la salut  que atenen aquestes persones en un primer moment, fins familiar, amics i coneguts del seu entorn. Aquest ambient favorable és clau per retornar a la salut.

Actualment s’estima que una de cada cinc mares presenten depressió, ansietat o estrès post traumàtic al llarg del dol perinatal.

Buscar suport psicològic professional també pot ser una valuosa ajuda per restablir la salut emocional, reintegrant la pèrdua i reprenent la pròpia vida i projectes vitals.

 

COIA BORRÀS I  Psicologa reproductiva i perinatal