BasqueCatalanEnglishSpanish

La maternitat no és un camí de roses.

No us ha passat mai pensar “això no va amb mi”, en cap moment??? Diàriament em trobo a mares que sofreixen des que van començar a ser-ho. Afortunadament no són la majoria o, almenys, a la majoria no se’ls nota. I sí hi han èpoques més llargues i moments puntuals. Però estic segura que a totes en algun moment, la maternitat ens pot.

El sofriment que provoca la maternitat és de molt diversos orígens però té un denominador comú: pensar que la maternitat és un camí de roses.

No, mare no s’és només durant cinc minuts. No només s’és mare quan tens al teu bebè de llaços i surts a passejar al parc. També s’és mare quan la teva criatura té febre, quan no vol menjar, quan té rebequeries,…S’és mare ja per a tota la vida. La maternitat és una carrera extremadament llarga, és una gran marató. En una carrera tan llarga hi ha temps per a tot. Per a gaudir. Per a sofrir. Per a plorar. Per a riure. Per a dubtar. Per a encertar. Per a fallar.

El gran problema està en l’autoexigència que les mares fem de la seva pròpia maternitat. A pensar que ser mare és caminar sobre un camí de roses. A pensar que la maternitat és un estat de felicitat continu. A pensar que no es pot fallar. A pretendre ser mare per sobre de tot. A pretendre ser només mare.

A tu, mare “sofridora” et vull dir avui una cosa:

La maternitat no és una competició. No es tracta que demostris que ets la millor mare del món mundial. Ningú és millor mare que ningú.

Viu la teva maternitat amb intensitat, però a la teva manera. La maternitat és dura, però apassionant.

Poques coses en la teva vida suposaran un desafiament tan apassionant com cuidar i educar al teu fill. Però fes-ho a la teva manera.

Tothom t’aconsellarà el que has de fer en aquesta o una altra circumstància, però recorda: les circumstàncies teves són les teves, i la maternitat teva és la teva.

Si vas decidir donar el pit o el biberó, si vas decidir col·legi públic o de pagament, si vas decidir això o el contrari només t’importa a tu i només tu has de saber per què ho vas fer.

CULPABILITAT

Les dones tendim a sentir-nos culpables quan deixem els fills per sortir de festa amb els amics, per exemple, perquè sentim que no estem fent el que toca, que seria quedar-nos a casa cuidant-los.

L’error més gran que solem cometre les mares és deixar de banda els interessos personals. Les activitats d’oci passen a un segon pla, i té tot el sentit del món que passi durant els primers mesos, perquè el temps és limitat i tenim una persona que depèn de nosaltres. De fet, pràcticament no queda temps ni per a un mateix ni per a la parella. És per això que, hi ha una gran quantitat de divorcis de parelles que tenen un fill d’un any: “No sobreviuen a l’impacte de tenir-lo perquè no han sabut trobar el seu espai”.

Hi ha una gran pressió social, sobretot per a les mares primerenques. Tot i que posem el fill per davant, que sigui el primer i el més important de la nostra vida, no ha de ser mai l’única cosa. Els desitjos d’airejar-se són totalment sans i no anul·len l’amor pel fill ni estan contraposats a ser una bona mare, són sentiments totalment legítims i és que tenir uns pares amb una bona salut mental és un dels millors regals que podem fer als nostres fills.

Artículos Relacionados